|
|
|
FEDERICA MONTSENY, breu
biografia
Federica Montseny i Mañé: (1905-1994) Va nàixer a Madrid el 1905. Filla de Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé (Soledad Gustavo) que eren dos coneguts mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Ferrer i Guàrdia. La seva educació va ésser impartida per sa mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, i tant siguent clàssics com obres contemporànies. Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la que va publicar el seu primer article a Solidaritat Obrera. Desde aleshores no va parar d'escriure col·laborant freqüentment amb 'La Revista Blanca' i en les seves col·lacions de narrativa 'La Novel·la Ideal' i 'Voluntad'. Durant la dictadura de Primo de Rivera va escriure tres novel·les centrades en l'emancipació femenina, 'La 
Victoria', 'El hijo de Clara' i 'La indomable'. Ja llavors defensava la
igualtat entre sexes dins d'una societat sense estat ni capital. Es desmarcava
de les feministes de la seva època que sol pretenien un reconeixement
polític de la dóna dins la societat capitalista. Comença a bellugar-se dins el sindicalisme de CNT durant el gener del 1931, i s'incorporà al Sindicat Únic de Professions Lliberals de Barcelona. El 1936 s'incorpora al Comitè regional de Catalunya de la CNT i al Comitè Peninsular de la FAI. Després, durant la guerra, es convertí en ministra de Sanitat i Assistència Social amb el govern de Largo Caballero (1936-1937). Paradoxalment, siguent anarquista, va ser la primera dóna de l'Estat Espanyol en accedir-hi a una cartera ministerial. Les seves idees eren clares: va plantejar un concepte de benestar social funamentat en criteris de ciutadania social, prevenció en la pràctica sanitària, i la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs paral-lela a l'aprovada per decret a Catalunya el 1936. També va legalitzar els centres de prostitució lliure. Totes aquestes mesures suposaven un notable progrés, dins del context de l'època i encara avui en dia, en matèria legislativa sanitària. El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el 1er comitè d'enllaç CNT-UGT i fou la responsable del 
Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris
. Va defensar al Poum de les injustes acusacions comunistes a aquell partit.
També va intercedir entre les lamentables disputes armades entre el
PSUC i militants de CNT pel control de l'edifici de Telefònica a Barcelona.Va exiliar-se a França, al finalitzar la guerra, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El 1977 va retornar a l'Estat Espanyol per la reconstrucció del sindicat ara a territori espanyol. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. Va morir el 1994 a la ciutat de Tolouse. Les seves publicacions més destacades són: 
'La mujer, problema del hombre' (1932) 'El problema de los sexos' (1951) 'Cien días en la vida de una mujer' (1949) 'Crónica de la C.N.T.' (1974) 'El anarquismo' (1976) 'Mis primeros cuarenta años' (1987) |
