|
|
|
GARCIA OLIVER, breu biografia
Juan García Oliver Reus, Tarragona, 1901- Guadalajara, Mèxic, 1980 Dirigent sindical i polític. Garcia Oliver començà a treballar als 8 anys en una fàbrica del sector paperer, guanyant un real per dia, i als onze passa a treballar per una cava i després pel gremi hostaler. Als divuit anys va a Barcelona on treballarà a l'Hotel Modern del carrer del Carme. Impulsarà la fusió de la Societat de Cambrers, La Aliança i la Concòrdia de la que naixerà el sindicat d'indústries hoteleres, restaurants i cafès afiliats a la CNT. Per això milita de ben jove al sindicat i als 22 anys ja és el coordinador del grup 'Los solidarios' (1923-1931). El 1931 li canvien el nom pel de 'Nosotros'. 
La seva influència serà primordial dins del moviment llibertari. Col-labora en la fundació de la FAI el 1927. S'implicà en les lluites socials dels anys 20 i 30. Va ésser empresonat durant la dictadura del general Primo de Rivera i passa un total de 14 anys en aquesta condició. Durant el seu primer exili a Franca, junt amb Durruti, Ascaso, Gregorio Jover i Aurelio Fernández, prepara un atemptat contra Alfons XIII que està de visita oficial, però són descoberts per la policia. De retorn a l'Estat Espanyol serà novament empresonat just durant la proclamació de la República. El 1933 participa en una revolta anarcosindicalista que el conduirà de nou a la presó. Després de la victòria del poble de Barcelona contra els militars rebels el 19 de juliol es forma el Comitè de Milícies Antifeixistes, com a iniciativa de la CNT-FAI, del qual serà membre. En els primers moments de la guerra és el Comitè el que tindrà el poder real, prova d'això són les paraules d'en Garcia Oliver quan després de sotmeses les casernes militars de la ciutat es planten en la Generalitat a petició de Lluís Companys: " Anàvem armats fins a les dents, fusells, metralladores i pistoles. Descamisats i bruts de pols i fum. (...). Companys ens va rebre d'en peus, visiblement emocionat. Ens va donar la mà i ens hagués abraçat si la seva dignitat personal, afectada vivament pel que pensava de nosaltres, no s'ho hagués impedit. La cerimònia de presentació fou breu. 
Vàrem seure, cadascun amb el fusell entre les cames. El que Companys digué va ser el següent: ' Abans de tot he de dir vos que la CNT i la FAI no han estat tractades com es mereixien per la seva veritable importància. Sempre heu estat perseguits durament, i jo, amb molt de dolor, però forçat per les realitats polítiques, m'he vist obligat a enfrontar-me i perseguir vos. Avui sou els amos de la ciutat i de Catalunya perquè sol vosaltres heu vençut als militars feixistes, i desitjo que no us semblarà malament que us recordi que no us ha mancat l'ajut dels pocs o molts homes lleials del meu partit, dels guàrdies i dels mossos- medità un moment i prosseguí amb lentitud- però la veritat es que perseguits fins abans d'ahir, avui heu vençut als militars i feixistes. No puc, doncs, sabent com i qui sou, emprar un llenguatge que no sigui de de gran sinceritat. Heu vençut, i tot està al vostre poder; si no em necessiteu o no em voleu com a president de Catalunya, dieu-lo ara, que jo passaré a ser un soldat més en la lluita contra el feixisme. Si, pel contrari, cregueu que en aquest lloc, que sol mort hagués deixat davant el feixisme triomfant, puc, amb els homes del meu partit, el meu nom i el meu prestigi, ésser útil en aquesta lluita, que si be acaba avui a la ciutat no sabem com i quan acabarà a la resta d'Espanya, podeu comptar amb mi i amb la meva lleialtat d'home i de polític que estic convençut que avui mor tot un passat de botxorn, i que desitja que Catalunya sigui capdavantera entre els països més destacats en matèria social"'. 
Garcia Oliver més tard serà nomenat conseller de la Generalitat (1936), ministre de justícia amb Largo Caballero (1936-1937) i membre del consell superior de guerra. Autor de les memòries 'El eco de los pasos'(1978), de vital importància per a conèixer els esdeveniments de la guerra del 36 així com la participació dels llibertaris en els governs republicans en guerra. En les seves memòries justifica aquesta postura dient, 'les burgesies internacionals es negaven a proporcionar nos armament(...) Devíem de donar la impressió de que els amos no eren els comitès revolucionaris, sinó el govern legal. Si no, no obtindríem res de res. Vam haver d'acceptar plegar-nos a les inexorables circumstàncies del moment, es a dir, vam haver d'acceptar la col·laboració governamental'. S'exilià al finalitzar la guerra i va viure molts anys a Mèxic, on morí el 1980. |
