DURRUTI, breu biografia

Buenaventura Durruti Dumange: (1896-1936)

 Va neixer el 14 de juliol de 1986 a la ciutat de Lleó dins d'una família de 8 germans. S'inicià dins el sindicalisme d'adolescent amb la secció ferroviària de la UGT seguint el mateix camí que el seu pare. El 1917 participa en la vaga general revolucionària impulsada per CNT que li costa l'expulsió de la UGT per radical, la persecució policial i la fugida a França on es relaciona amb exiliats anarquistes. S'afilia a la CNT asturiana quan retorna el gener del 1919. S'uneix a la lluita contra la patronal minera asturiana i es fet pressoner el març del mateix any. Es fuga en desembre i treballa de metalúrgic a Sant Sebastià.

 S'integra dins del grup d'autodefensa Los Justicieros contra els pistolers de la patronal. Entre les accions previstes pel grup està atemptar contra el rei Alfons XIIII durant la seva visita a l'agost de 1920 a la ciutat vasca però són descoberts i han de fugir. Es a leshores quan comença el seu camí insurreccional per tota la Península i així coneix al seu fraternal amic Francisco Ascaso. A l'agost del 1922 a Barcelona formen el grup Crisol anomenat després Los Solidarios que reunirà a la militància més activa en la lluita de la CNT contra la repressió de la dictadura del general Primo de Rivera, amparada per la monarquia Borbònica, instaurada el setembre de 1923. Per causa del règim Durruti i Ascaso es refugien a París.
 
 El desembre de 1924 viatjen per Latinoamèrica junt a Gregorio Jover alternant la clandestinitat revolucionària amb la supervivència de l'assalariat però sempre practicant un sindicalisme de base i amb la procura de finançament per a l'anarcosindicalisme ibèric, aleshores atenaçat per la monarquia dictatorial. Retornen a Europa el 1926 i seran expulsats de França el juliol de 1927 després de descuberta la intenció d'atemptar contra Alfons XIII i Primo de Rivera durant la seva visita oficial a París el 14 de juliol d'aquell any.

 Durruti retorna a Barcelona, ara amb la seva companya sentimental Emilienne, un cop instaurada la segona República a l'abril del 1931. S'integra a la FAI i amb militants afins forma el grup Nosotros que repesenta la tendència més radical de CNT, poc conformista amb la República, i sempre tendents a la acció directa. La repressió recau sobre Durruti i d'altres companys el gener de 1932, siguent deportats a Les Canaries i al Sahara 'Espanyol'. Participa en la insurrecció anarquista el gener del 33, la vaga general de desembre del mateix any i durant la revolució minera a Astúries del 34. Els fets d'Astúries representen una pràctica revolucionària de 14 dies acabats per la dura i desigual repressió militar i per una indecisa UGT que abandonava les vagues i accions iniciades 2 setmanes endarrera.

 Es tornen a alternar la pressó i la febril militància pública. La victòria electoral del Front Popular, gràcies al recolçament electoral de part de la militància anarquista, el febrer del 36 marca un espectacular canvi de situació politico-social. El IV Congrés de la CNT a Saragossa durant el maig del 36 representa el marc en el que el grup Nosotros prepara a la militància per a la revolució social.

 Quan va esclatar la guerra va dirigir als militants anarquistes en els combats contra els militars a Barcelona el 19 de Juliol. Membre, per part de la CNT, del Comité de Milicies Antifeixistes creades amb el suport de la Generalitat el 21 de juliol del 1936. Al front de la primera columna, la famosa columna Durruti amb uns 2000 milicians, que va sortir desde Barcelona cap a Saragossa arribant fins a Pina de Ebro per a combatre el feixisme i practicant el comunisme llibertari a la vegada.
 
 Va ser cridat al front de Madrid on arribà el 14 de novembre per defensar la ciutat de les tropes del general Franco. Va morir en la zona universitària de la capital el 20 de novembre d'una forma encara no esclarida. Tots els fets apunten a que va ser un assassinat per part dels agents stalinistes infiltrats dins del PCE. El seu enterrament a Montjuic va ser un acte multitudinari que aplegà a tot un poble en armes per a la revolució.

MORT D'UN REVOLUCIONARI

Guanya punts la tesi que Durruti va ser assassinat per un infiltrat


El 19 de juliol de 1936, amb l’estat de guerra acabat de declarar, el general Queipo de Llano va dir a la ràdio de Ponferrada: «Tots els Durruti aniran a la foguera». A Lleó només es van cremar llibres i cases, però la família Durruti va haver de patir el càstig destinat al fill cèlebre.

 «La meva mare va estar amagada quatre dies», explica Manuel Durruti, fill de Benedicto, un dels set germans de l’anarquista. El seu pare va morir el 1957 al ser aixafat per una locomotora que estava revisant. «L’ajudant fogoner que tenia el meu pare va ordenar moure la màquina quan el meu pare era a sota. Una altra mort casual d’un Durruti. El fogoner havia sigut membre de la Guàrdia de Franco». Les altres morts amb el cognom Durruti estan més ben substanciades: Bonifacio va ser assassinat a Saragossa davant de la seva dona (el seu fill va ser donat en adopció), Manuel va ser l’única víctima de la revolució d’Astúries de l’any 1934, i a Pedro Marciano el van afusellar els falangistes el 1937.

 Generadora d’una abundant bibliografia, sobretot els últims anys, la figura de Buenaventura Durruti (1896-1936) apareix gairebé sempre il.luminada per un halo que no afavoreix el desbrossament històric. A Durruti se li atribueix l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa el 1923, encara que el dia dels fets estigués detingut (tres quartes parts de la seva vida les va passar entre la presó i l’exili). Tierno Galván va parlar de Durruti com «un home bo», i l’historiador Hugh Thomas va establir recentment un paral.lelisme entre la crueltat talibana i la de Durruti, a qui va emparentar amb Ravachol, el francès que disparava a l’atzar perquè deia que «ningú és innocent».

 Si bé Durruti va conèixer teòrics de l’anarquisme com l’ucraïnès Nestor Makhno o l’alemany Augustin Souchy, les seves anàlisis ideològiques, treballant des dels 14 anys, traspuaven candor. Com a mostra, una de les últimes cartes a la seva família lleonesa el 1926: «Les meves idees són profundes. Han nascut al si d’aquesta societat injusta, representen l’amor i la llibertat i són tan sòlides com l’acer. Em consolen perquè tinc la convicció que són bones».

 Després de la seva mort, el 20 de novembre de 1936 (el mateix dia afusellaven José Antonio a Alacant, i 39 anys després va morir Franco), va sobrevenir l’esclat estructural de la CNT per no saber justificar internament l’entrada al Govern (Frederica Montseny i García Oliver van ordenar als milicians que deposessin les armes) i la definitiva estalinització militar. Durruti no va poder veure com es desintegrava el poder de la CNT, amb gairebé dos milions d’afiliats el 1936. Paradoxalment, i fugint sempre del culte a la personalitat, va passar a la història com una encarnació popular de l’heroi utòpic. La seva mort també està envoltada de boires que no permeten delimitar l’accident de l’assassinat. Però s’ha avançat.

 El 19 de juliol de 1936, a les quatre de la tarda, davant el Pavelló d’Odontologia de la Ciutat Universitària de Madrid, un projectil del nou llarg va tocar Durruti en un costat quan entrava al cotxe, després de renyar uns milicians que deixaven el front. La bala era de trabuc, un fusell metrallador amb la boca en forma de trompeta. Al Packard, en què viatjaven Julio Graves (xòfer), el sergent José Manzana i Durruti, l’únic trabuc era el de Manzana, perquè Durruti usava un Colt 45. Quan el ferit va arribar a l’Hotel Ritz, transformat en hospital, va ser atès pel doctor Santamaría. En una entrevista posterior amb Joan Llarch, publicada al seu llibre La muerte de Durruti, el doctor assegura que el projectil, que va sortir per la mamella esquerra, va ser disparat «possiblement a uns 35 centímetres de distància. Sens dubte, a boca de canó». Durruti va morir després de 12 hores d’agonia, alleujada amb morfina i sense ser operat.

 Totes les hipòtesis sobre la mort de Durruti, inclosa la del tret accidental, no consideren que el trasllat forçós de la Columna Durruti d’Aragó a Madrid, ordenat pel coronel Villalba, considerat «un traïdor» per la CNT, fos una ordre enverinada. Sí que va ser, segons l’historiador Martínez Bande, un error estratègic essencial en l’anàlisi de la guerra. Els 4.000 homes de la Columna Durruti havien arribat fins a Bujaraloz i havien establert la seva última punta de llança a Pina del Ebro. Estaven en condicions d’intentar ocupar els arsenals de Saragossa i Pamplona, encara no fortificats pels colpistes, i establir contacte amb el comandament republicà a Biscaia. A finals finals de juliol, es va ordenar que el gruix de la columna anés a apuntalar el front de Madrid. El novembre del 1936 només 300 milicians recolzaven Durruti a Madrid.

 La versió més polida sobre la mort de Durruti apunta cap a un home de confiança: suposadament José Manzana. Ell va escortar el fèretre des de la seu de la CNT a la Via Laietana de Barcelona fins a Montjuïc el 22 de novembre de 1936, en un seguici que va reunir 250.000 persones i que li va servir a George Orwell per recollir la famosa elegia sobre «l’entranya no corrompuda del poble». La hipòtesi està fonamentada, però falta saber què se’n va fer de Manzana, campió de tir, després de l’enterrament. Manzana havia ingressat a la columna a Aragó, quatre mesos abans de la mort de Durruti.
«Manzana va matar Durruti», segons li va explicar a Joan Llarch Antonio Bonilla, membre de la columna al Front de Madrid. «Al cotxe només hi anaven el xòfer, Manzana i Durruti, i Manzana va arribar amb el braç en cabestrell i amb el trabuc a l’espatlla. Quan li vaig preguntar què se n’havia fet de Durruti, poc després de l’accident, em va dir que no hi era perquè havia anat a una reunió del comitè nacional de la CNT. Li vaig dir que mentia i va empal.lidir. La bala que va matar Durruti, quan anava a entrar al cotxe, provenia del trabuc de Manzana, que li va lliscar des de l’espatlla, va tocar l’estrep del cotxe i es va disparar. Si el tret va ser casual o no, és una cosa que sempre li he volgut preguntar a Manzana, però no l’he vist en els últims 40 anys».

 Treballant sobre la hipòtesi que Manzana fos un infiltrat de l’Exèrcit colpista, aquest diari ha investigat en els arxius militars de Guadalajara i Segòvia i en els lligalls de l’Escola Nacional d’Educació Física, a les dependències de l’Escola d’Artilleria de Toledo. La novetat ara és que ha aparegut l’historial militar del sergent José Manzana Vivó. Nascut a València el 1902, mecànic d’ofici, va ingressar a l’Exèrcit com a recluta de reemplaçament el 1923; un any després ja estava en el 12è Regiment d’Artilleria Lleugera. El seu itinerari a l’Exèrcit s’acaba el 1935, en el 4t Regiment d’Artilleria Pesant, en el qual va arribar a sergent.
Manzana, descrit com un home d’1,73, celles del mateix color que els cabells, ulls negres, nas regular, color sa, front ample i aire marcial, va participar en les campanyes d’Àfrica entre l’11 de setembre de 1925 i finals de setembre del 1926, i se li va atorgar la Medalla Militar del Marroc amb passador de Larraix i una Creu de Plata al Mèrit Militar sense premi. Totes les avaluacions de l’Exèrcit (valor, aplicació, capacitat, conducta, puntualitat, etcètera) les va passar amb bona nota. Va participar en diversos concursos de tir nacionals i internacionals i tenia el títol de Mestre de Tirador d’arma curta reglamentària, un altre de precisió i encara un altre de revòlver. La pista de Manzana a l’Exèrcit espanyol s’acaba el 1935 a la guarnició de Barcelona. Falta saber on va estar entre el 1935 i el 1936 i, sobretot, després. En paraules d’un general del Ferrol retirat, «no és corrent que un heroi d’Àfrica es faci anarquista amb 34 anys».
Altres empremtes de Manzana que ha pogut rastrejar aquest diari es condensen a través de converses amb dues fonts que es volen mantenir en l’anonimat: la primera, pròxima a un general lleonès ja mort, assegura haver vist Manzana entrar a casa del militar amb la següent postil.la general: «Aquí entra l’home que va matar Durruti». La mateixa persona assegura tenir constància que Manzana «va rebre una pensió de l’Exèrcit fins a la seva mort», un aspecte que no ha pogut contrastar encara aquest diari.
La segona font, un vell funcionari de la Generalitat, assegura haver mantingut contacte amb Santamaría, el primer metge que va atendre Durruti, un cop mort. «Li vaig preguntar si sabia qui havia matat Durruti. Santamaría em va dir que hi ha coses que és millor no saber».  

EL PES D'UN COGNOM

La família lleonesa encara nota el rebuig

 A Lleó, com a totes les ciutats on la guerra civil va deixar un pòsit especialment tràgic, la política franquista va tenir més de terra cremada que no pas de reconciliació.
«No va ser fàcil», reconeix Manuel Durruti, de 67 anys, que viu a Lleó de la seva feina com a bioquímic en una multinacional alemanya. Tant els familiars com el sindicat CGT demanen la mediació de l’alcalde de Lleó, Mario Amilivia (PP), per portar des de Catalunya una roca sense base que serveixi d’homenatge a l’anarquista lleonès a la casa on va néixer, enderrocada en els anys 80.
Els nebots lleonesos de Durruti no creuen adequat parlar d’una guerra caïnita. «La repressió i l’oblit els va portar a terme Franco matant els intel.lectuals i reclutant gent del camp que no tenia la culpa de res». Fa uns anys, Manuel va ser cap de llista del CDS a Lleó. «Els partits d’esquerra em van dir que si volia anar amb ells hauria de començar des de baix, i ja no tinc edat per a això», diu Manuel. Per aquesta iniciativa va rebre crítiques i va ser objecte de cròniques sorprenents a la premsa.

 D’entre els Durruti vius, i en primera línia genealògica, només els dos fills de Manuel Durruti, tots dos a Alemanya, conserven el primer cognom: Daniel va editar fa dos anys el seu primer disc de música house, i Marius, geòleg de professió, treballa com a informàtic. La filla que va tenir el Durruti anarquista amb Emilienne Morin, Colette Durruti, té dos fills del seu matrimoni a França amb Roger Morin, un mecànic que va passar a ser gerent d’una petita fàbrica de patés. D’entre els Durruti lleonesos, represaliats a part, sobresurt també Cecilio Durruti, que va arribar a fundar una empresa de grues del mateix nom. També el nét de Vicente Durruti, policia local a Lugo. El seu avi va haver de fugir de Lleó i va acabar repartint la seva vida entre la presó i la Renfe de Lugo, on va morir fa 10 anys.
«El cas és que no puc prendre un cafè tranquil.lament amb una amiga, perquè de seguida en ve una i li diu, fluixet: però què fas prenent cafè amb un Durruti?», diu Manuel.
Per als seus nebots de Lleó, la transició s’haurà acabat quan es parli de Durruti en els llibres de text. «Encara s’ha de desenterrar bastant fins que es reconegui Buenaventura Durruti com un heroi del poble», diuen.